Si hi ha una destinació turística d’Europa que destaca molt en arribar l’estiu, que sens dubte és Eivissa. El seu nom és sinònim de grans festes, festa i caos. No obstant això, per a aquells que viuen en aquesta bonica illa, Eivissa és camps d’ametllers, solitària, Pau i calma, massa tranquil.
L’illa.
La primera cosa que tendeix a cridar l’atenció del visitant són les dimensions d’aquest paradís. El que per a molts pot ser un canvi diari, aquí ens sembla una distància infinita. Trenta-dos quilòmetres, s’acaben els camins. En el viatge senzill des de la capital a la Cala Sant Vicent, alguns han de prendre una mica de biodramina. Viatge a la feina o al lloc d’esbarjo es tradueixen en minuts i que té un impacte en la qualitat de vida. El temps va guanyar en el moment. En un “sense compromís” presents a l’illa.
Seus pobles.
Abans de la invasió de gran Turisme, Ibiza va ser composta de la ciutat alta i la quatre pobles. Pescadors de costums arrelades, Eulália, Sant Josep, Sant Antoni i Sant Joan. De les quatre, només aquest últim, més al nord i aïllada, conserva l’estil eivissenc. Potser per la seva “llunyania” de les carreteres principals i la ciutat principal. Avui, aquesta divisió és més administrativa que real. Recintes urbans creixen al llarg de la costa, amb l’excepció de les seccions de la costa nord. Aquesta zona és tan forta que la multitud de badies només és accessible en barca i l’interès de les estacions és escàs. Platja d’ Bossa o Port des Torrent s’han convertit en centres d’oci enorme dedicat quasi exclusivament al turisme.
Seva gent
Per definir l’Ibiza, potser multicultural seria el terme més adequat. La població camperola ja fa temps que va ser superat per gent de totes les nacionalitats i llocs d’Europa. Potser dominen els alemanys i anglesos, però si es manté el temps suficient, vostè pot aprendre francesos, Italians, holandesos, belgues i arribada més recent, est i sud d’Europa. La Colònia africana també ha establert les seves arrels a l’illa, com a gairebé tot Espanya, juntament amb l’est. Llinatge més ranci que el camperol es refereix, que tendeixen a ser persones de tradicions arrelades, regla d’esperit Mediterrani (una altra vegada que demà) que han permès i acceptat la incursió de les noves cultures sense perdre un moment l’encant del seu propi. Malgrat es mou en cercles cada vegada més avanci (encara hi ha gent que defineixen la peninsular com “Múrcia”) ha aconseguit la seva permissivitat cap a altres cultures deixa bons dividends a l’illa.
Seves platges.
Món famós cales d’Eivissa aconseguir seguidors amb cada temporada d’estiu. Hi ha molts que busquen un lloc més remot i menys poblades per prendre un bany sense més companyia que la mar, roques i pins. Els bars han deixat de servir sardines i cerveses per passar a l’aperitiu i la MUNTADETS. Envaeix la música (de vegades destrueix) un paisatge en el qual només els ocells i les ones hauria de fer soroll. Però afortunadament, també hi ha platges d’aquest tipus, on l’esquitxada de nens només molesta a peixos petits que habiten al fons del Mediterrani.
Seva cultura.
Fins fa poc desconeguts, descuidat i abandonat al seu destí. La caiguda generalitzada del Turisme i la recerca de l’hivern ha fet necessària la creació de noves normes d’una illa oblidada. Llevat que continua permetre a les autoritats tornar enrere i dedicasen més temps per tenir cura del seu llegat. Més de dos mil anys d’història han aparegut on abans només hi havia pedres i gerros trencats. Un interès causada per ingrés extraordinari de la declaració d’Eivissa com a Patrimoni de la humanitat. És trist que només d’aquesta manera la classe política, més decidit a demostrar el seu catalanisme fervent a intencions a l’avenç, es posa d’acord per a preservar un patrimoni cultural immensament més rellevant que l’extensió pròpia d’Eivissa.
